La Masia Trabal: Un projecte en família

Fa quatre generacions que la família va arribar a la masia, situada a un poble de Catalunya. Als seus inicis, la primera generació va deixar el seu lloc de residència a Barcelona per buscar un lloc a prop de la muntanya on poder millorar la seva qualitat de vida. El seu fill estava malalt i els metges els van recomanar anar-se’n a passar un temps a la muntanya a causa de la malaltia. Actualment, els dos germans Luis i Mariona i les seves respectives famílies comparteixen aquest espai meravellós.

La masia, com tota masia tradicional catalana, comptava amb un graner. Aquest, amb el pas dels anys, havia perdut la seva utilitat i havia esdevingut un espai deteriorat i mig en ruïnes.

Durant anys i de forma paral·lela, Bru i Ona, els fills de Luis, i Mariona i la seva filla Mar, havien somiat donar una segona vida a aquest lloc. Sabien que hi havia un gran potencial en aquell espai de sostres alts i grans arcs. Semblava el lloc perfecte per crear un segon habitatge i perquè així cada família pogués gaudir de la seva intimitat. Diverses persones els havien presentat projectes, però eren econòmicament inaccessibles per a la situació.

Finalment, l’any 2021, va passar alguna cosa i els astres es van alinear. Era el moment de donar vida a aquest espai desaprofitat. A l’època del Covid-19, la necessitat de crear habitatges que afavorissin la salut mental va guanyar importància i va significar un abans i un després a l’arquitectura.

D’una banda, la Mariona va decidir passar el confinament a la masia. Durant aquells mesos confinada en aquest oasi va entendre que allà era on es volia instal·lar fins al final dels seus dies. Però la masia tenia moltes escales i sabia que això, a la llarga, suposaria un problema. Així que va prendre la decisió d’habilitar el graner a vivenda i construir el seu lloc somiat.

D’altra banda, Ona acabava de tornar d’un viatge cooperatiu a Atenes i es volia allunyar de la ciutat. Un amic seu li va explicar que al seu país natal, Mèxic, havia conegut diverses persones que s’havien construït casa seva pels seus propis mitjans i coneixements. Ona va entendre que la seva idea de convertir el graner en un habitatge a través d’un treball cooperatiu i familiar i amb un pressupost baix era possible. Només calia paciència i tenir la ment oberta.

Així que totes dues, Mariona i Ona, i amb la principal ajuda de Bru i Mar, van decidir fer-ho. Mariona, amb 70 anys i professora, comptava amb més recursos econòmics i amb més experiència a la vida. La Ona, amb 32 anys i il·lustradora, era una persona creativa que sempre havia sentit una gran curiositat per l’arquitectura. I Bru, amb 30 anys, havia centrat la vida en l’activisme i en promoure un estil de vida sostenible.

Primer, necessitaven un projecte d’obra. Van optar per generar un espai diàfan, amb absència de parets per aprofitar al màxim la llum natural. Una característica habitual dels masos catalans és que solen estar orientats al sol i aquest cas no n’és una excepció. La resta de decisions es van prendre buscant un aire discret i modern respectant l’essència de la masia.

Quan el projecte d’obra estava clar, tocava posar-se a treballar.

Una de les principals urgències era l’aïllament, ja que l’estiu era calorós i l’hivern era molt fred. No sabien fer l’aïllament interior o exterior. Al final, es van decantar per l’opció més estètica, mantenint l’aïllament interior per així conservar els maons a la paret exterior. Tot i això, van decidir mantenir algunes peces en dos espais, la cuina i el bany, per donar un toc més rústic.

Tant l’aïllament del terra com el de la paret el van posar ells mateixos. Van buscar entre totes les opcions i van escollir la que van trobar més sostenible: la llana de roca.

Quan buidaven l’espai van veure que al pis superior hi havia maons que es podien reaprofitar, així que els van fer servir per al terra de la cuina i el bany. Van estudiar diferents formats per a la col·locació de les peces i al final van optar per la forma que hi havia originalment a la masia, la disposició en espiga.

En una paret de dalt van trobar uns números que també els van despertar curiositat. A la seva època, aquests números eren el registre que es feia servir per recordar els dies i mesos de recollida de la palla.  El sentiment per voler preservar aquells elements que narren la història del lloc no podia fallar ara. Així que van decidir calcar els números per tornar a reproduir-los un cop posessin les parets de pladur que utilitzarien per a l’aïllament intern. A dia d’avui, aquesta reproducció està pendent de fer.

Una dada curiosa del projecte va ser la decisió de posar un bany sec. Tant l’Ona com la Bru, seguint el seu interès per un estil de vida sostenible, havien visitat espais autogestionats i es van fixar que tots aquests llocs tenien alguna cosa en comú, l’ús del bany sec. La principal característica dels banys secs és que funcionen sense aigua i així se’n limita el malbaratament. A més, les restes es poden reutilitzar com a compost. Es van informar detingudament sobre aquest procés i van assistir a un curs on podien aprendre pas a pas com crear el seu bany sec.

Tres anys després, tot i que l’obra ja està pràcticament acabada i llesta per ser habitada, encara els queden alguns detalls per acabar. És un projecte que han gaudit fent i encara hi dediquen temps perquè quedi tan bé com sigui possible. No hi ha pressa.

La major part de lobra va ser realitzada per ells mateixos. Per exemple, l’escala va ser dissenyada i creada per Bru i Ona. El perfil perimetral, el pladur, els finestrals i la porta de ferro van ser les úniques parts fetes per especialistes contractats.

Exceptuant la cuina, que es va comprar, la resta d’elements van ser heretats, reutilitzats o van ser regals d’amics que van formar part del procés. Per exemple, la xemeneia va ser un regal i la bastida va ser prestada per un amic.

Moltes amistats de les dues generacions han col·laborat en petits detalls o en grans parts de construcció, creant així una xarxa col·laborativa que queda registrada al resultat final i que li dóna un aire més simbòlic i sentimental.

Volem compatir la història d´aquesta masia perquè projectes així ens inspiren. Ens identifiquem i empatitzem amb les persones que senten la necessitat de cercar noves alternatives més econòmiques i saludables. Ens mouen els projectes que segueixen una perspectiva arquitectònica on el focus principal és la salut de la persona.